ELS PARTITS DE LA RESTAURACIÓ

La Restauració va significar la implantació d’un nou sistema polític que va posar fi a la intestabilitat del Sexenni Democràtic.

Cánovas del Castillo serà l'artífex del nou règim, regulat per la Constitució del 1876. El sistema canovista es basava en l'existència de dos grans partits anomenats dinàstics, el Partit Conservador, dirigit pel propi Cánovas i el Partit Liberal, dirigit per Sagasta, anomenats partits dinàstics, que es tornaven en el poder (torn pacífic). Aquests dos partits ( conservadors i liberals) es "tornarien" en el poder. A cada mandat d'un partit li succeïa un govern de l'altre. 

D'aquesta manera, encara que es deixava fora a les minories carlista i republicana, es garantia una important estabilitat, que es va traduir en la llarga durada del règim. Per a que això passés, havia que basar-se en un sistema no democràtic, encara que fos de caràcter representatiu.  És a dir, es triava un Parlament, però les pràctiques caciquils i el gran pacte entre els dos partits va fer que sempre guanyés les eleccions el partit que les convocava. 

En un sistema democràtic, el partit que guanya les eleccions forma el govern, però en el sistema de la Restauració, en canvi, el rei anomenava el govern, i després es feien les eleccions perquè aquest govern tingués una majoria parlamentària amb què governar. Això va fer que el sistema electoral de la Restauració hagués de descansar sobre el caciquisme, un sistema social i polític en el qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de aquestes localitats. Per tant la Restauració es va basar en el torn de poder entre el partit liberal conservador, que representava els interessos de la burgesia latifundista (grans propietaris de la terra) i financera (industrials catalans i bascos) i dels grups residuals de l'Antic Règim: l'aristocràcia i les jerarquies i grups de pressió catòlics, liderat per Cánovas del Castillo, i el partit liberal fusionista, liderat per Sagasta, integrava demòcrates, radicals i alguns republicans moderats i pretenia incorporar a la Restauració els aspectes menys radicals de la Revolució de 1868.
A la imatge s’observa com el partit liberal, l’esquerra del sistema dirigida per Sagasta (el qual s’observa al davant de la marxa), era un partit més democràtic, laic i social com va demostrar quan va poder gobernar ampliant llibertats, permetent les associacions sindicals i va arribar a implantar el sufragi universal al 1890. A partir de la instauració del sufragi universal, la corrupció i la falsificació de les eleccions va arribar a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració, en què les velles oligarquies l'utilitzaven per tal d'evitar canvis radicals en l'estructura del poder. A la imatge, doncs, observem la sàtira dirigida a la farsa electoral de la Restauració, on Sagasta va al davant, seguit de cacics, agents de l’ordre públic, camperols acudint a votar en un sistema electoral on fins i tot eren manipulades les paperetes electorals de persones mortes. 

Igual que va passar amb els conservadors, la mort de Sagasta va suposar la divisió interna de les diferents faccions. A això es va sumar el fet que el seu programa polític estava esgotat a l'altura del canvi de segle, pel que van ser desenvolupant nous trets en la seva identitat, com l'anticlericalisme.

   La característica fonamental del republicanisme, o millor, dels republicanismes, va ser precisament la seva divisió. Els més conservadors eren els possibilistes de Castelar, que van acabar al partit liberal. La facció més nombrosa, i la que comptava amb una major implantació popular, era el partit republicà federal, liderat per Francisco Pi i Margall.

Els partits tradicionals, liberals i conservadors, eren incapaços d'articular un sistema de partits acceptable per la societat espanyola. L'agost de 1930 republicans, socialistes i altres grups d'oposició van signar el denominat Pacte de Sant Sebastià, on es comprometien a enderrocar la monarquia i instaurar un règim democràtic.

Berenguer va dimitir el 14 febrer 1931 donant pas a un nou govern presidit per l'almirall Aznar. El nou gabinet va convocar eleccions municipals per al 12 d'abril, on el triomf aclaparador a les zones urbanes de les candidatures republicanes i socialistes van precipitar l'abdicació del rei i la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931.

Havent generalitzat els partits polítics d’Espanya durant la Restauració, parlem d’alguns partits polítics de Catalunya.

A Catalunya, a finals del segle XIX, neixen moviments que qüestionen l’existència d’una única nació espanyola a Espanya, en el que s’afirma que tant Catalunya com el País Basc  són nacions i tenen dret a l’ autogovern. Aquests moviments tindran plantejaments més o menys radicals: des de l’autonomisme a l’ independentisme o separatisme.

El regionalisme i nacionalisme català es va anar construint en diverses etapes:

En la dècada de 1830, s'inicia la Renaixença, moviment intel·lectual, literari i apolític, basat en la recuperació de la llengua catalana.

El 1882, Valentí Almirall va crear el Centre Català, organització política que reivindicava l'autonomia i denuncia el caciquisme de l'Espanya de la Restauració.

Enric Prat de la Riba va fundar la Unió Catalanista (1891) d'ideologia conservadora i catòlica. A l'any següent, aquesta organització aprova les anomenades Bases de Manresa, programa en què es reclama l'autogovern i una divisió de competències entre l'estat espanyol i l'autonomia catalana. Fortament nacionalista, la Unió Catalanista no va tenir plantejaments separatistes.

El 1901 neix la Lliga Regionalista amb Francesc Cambó amb principal dirigent i Prat de la Riba com a ideòleg.

A la imatge observem, un cartell de 1901 fent referència a la unió catalanista, una entitat política formada a Barcelona, el 1891, per diverses corporacions i associacions catalanistes. És un cartell  referent a les eleccions de 1901, de la qual l'èxit assolit en aquestes (en què s'associaren amb la Unió Regionalista) obligà la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què fou acceptada la participació electoral i l'adhesió a la petició de concert econòmic per a Catalunya. En 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d'esquerra i l'integrà en el moviment de la Solidaritat Catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d'haver-ne proposat la dissolució. Unió Catalanista va acaba despareixent al 1936.